dijous, 17 de març del 2016

XERRADA D'ERNEST FORTUNY

Avui migdia, hem tingut el plaer d'escoltar n'Ernest Fortuny, gràcies a l'APIMA de l'escola.


dimecres, 16 de març del 2016

ACTIVITAT VESTIMENTA I BALL MENORQUÍ

Avui matí, n'Esther, ha visitat la classe de 2n cicle i de 1r cicle per explicar-los quina era la vestimenta tradicional menorquina i mostrar-los els instruments que s'utilitzen en la música tradicional menorquina. Al final tots han après un quants passos de ball menorquí. 




L'ALUMNAT DE 2N CICLE MESURA...

El passat dimecres 9 de març, l'alumnat de 2n cicle va mesurar el pàrquing de l'escola i un tros del pati dels més petits.



El pàrquing de l'escola fa: 17 metres d'amplada i 60 metres de llargada.
El tros de pati dels més petits: 12 metres d'amplada i 20 de llargada.

diumenge, 6 de març del 2016

TALLERS


FILLS GANDULS O POC MOTIVATS?

Fills ganduls o poc motivats?

OLGA VALLEJO05/03/2016 00:00
Quan els fills no fan el que toca, busquen excuses per despistar o endarrereixen tant com poden les seves obligacions, és molt possible que els pares es queixin, pensin i fins i tot els diguin que són uns ganduls. Psicòlegs i educadors coincideixen que no hi ha nens mandrosos, el que passa és que estan desmotivats.
Segons Mireia Planas, psicòloga i directora de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) de les Corts de Barcelona, paraules com gandul o mandrós tenen connotacions negatives i hauríem d’evitar-les: “A partir del moment que li dius que és gandul vas fabricant el gandul. Intentem treure etiquetes perquè si no les anirà arrossegant. És relatiu si són mandrosos o no, s’haurien de veure els aspectes en què apareix aquesta mandra. Potser és inseguretat, o una especial sensibilitat quan han de fer una activitat en què es pot evidenciar que no la fan tan bé com la resta (amics, companys de classe o germans). Com que se n’adonen, es coarten i eviten la situació. És important que respectem els temps de les criatures, que vagin agafant seguretat i sobretot que valorem l’evolució que fan individualment, sense comparar-la amb la resta”.
L’Alba i la Núria tenen dues filles, la Clara (6) i la Jana (4). La petita diu que s’avorreix quan ha de fer alguna cosa que no li interessa gaire. “No sabem si és mandra, falta d’interès o una barreja de totes dues coses, però quan és l’hora de vestir-se, recollir joguines o caminar, es despista, deixa passar el temps i espera que ho facin els altres. Sempre troba una altra cosa més interessant per fer”, explica l’Alba. La Jana és ràpida i fa molt bé el que li agrada. Mai li han de repetir dues vegades que col·labori a la cuina, és una fanàtica de les tecnologies i els cables, li encanta fer manualitats i experiments, mai li fa mandra mirar contes i en general li agraden les activitats que fan totes plegades; llavors col·labora i no se’n cansa. El problema arriba quan ha de fer alguna cosa que no li genera interès.
Almudena Urbano, psicòloga i membre del grup de recerca del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, aconsella que pares i mares canviïn d’actitud, que siguin més creatius i converteixin activitats quotidianes que poden ser avorrides en una mena de joc per canviar-ne el significat. “No oblidem que als adults també ens costa activar-nos. Hem de tenir paciència i intentar donar-los prou temps perquè facin les activitats que els corresponguin, que tinguin marge de llibertat perquè vagin modulant el comportament i vagin fent al seu ritme. Hem d’atribuir-los responsabilitats en funció de les seves capacitats. És normal que hagin d’espavilar-se si han d’anar a l’escola, però no podem anar amb presses per a tot. Els nens necessiten temps per jugar i distreure’s”, diu Urbano.
Rols diferenciats
Les mares de la Jana intenten ser positives i trobar estratègies perquè la seva filla faci el que toca: “Depèn de què es tracti, posem un temps màxim d’acabament de la tasca. També sap que les joguines que no reculli les regalarem a nens sense joguines, i sí, quan tenim molta pressa l’ajudem a vestir-se o a menjar. Els caps de setmana són més relaxats, però quan has d’anar a l’escola i a la feina i no hi ha manera que acabi, els nervis estan a flor de pell”, expliquen.
En aquests moments de crisi és quan la germana gran aprofita per destacar, que es noti que ella ho ha fet bé i que ja ho ha fet, que és la més ràpida i la més gran. La psicòloga Mireia Planas apunta que a les famílies aquesta diferenciació és habitual: “Cadascú necessita un rol. Si el germà gran és responsable i treballador, és probable que el segon intenti cridar l’atenció fent el pallasso. És lògic, els adults també necessitem diferenciar-nos. Que els germans siguin diferents és molt ric”.
Repetir sempre el mateix és cansat, encara que les mares confien que arribarà un dia que la Jana farà un canvi i el problema ja no hi serà. “Llavors en tindrem d’altres, possiblement. De moment estem tranquil·les perquè sap fer-ho tot, és qüestió de ritme i d’interès”, pronostiquen.
La mandra ve a l’institut
La Maria té 16 anys. Viu amb la mare, la Sònia, i també veu molt sovint el pare, el Miquel Àngel. Mare i pare coincideixen que en arribar el moment d’anar a l’institut van començar a pensar que la Maria és mandrosa. “Li costava posar-se a fer el que havia de fer. La vèiem poc activa amb les responsabilitats i obligacions tant d’estudi com pel que fa a les coses de casa (fer-se el llit, desparar taula, rentar plats). Amb tot, recordo que a vegades també a mi m’ho havien de dir mil vegades”, reconeix la Sònia. La Maria mai ha tingut males respostes, encara que esbufegui o faci mala cara. Ara noten que es fa gran i té més iniciativa. I no té mandra per a les coses que li agraden.
Planas recomana que els pares deixin certa llibertat als fills, sabent que si s’equivoquen poden aprendre dels errors i triar un altre camí: “Quan són petits podem esperar que arribi la motivació per fer el que ara els costa, no cal forçar-los. Potenciem tot allò amb què se sentin segurs i la resta ja anirà venint”.
A l’institut els deien que la Maria era una noia fantàstica, gens problemàtica, líder i amb una capacitat d’empatia brutal. Però els seus pares volien que els resultats dels coneixements instrumentals també fossin bons. “I aquí és on no ens posàvem d’acord. Sempre ens deien que no ens preocupéssim, que ja n’aprendria. Ens amoïnava la seva desmotivació acadèmica. Pots entestar-te perquè faci deures, però si no hi ha un treball conjunt amb l’escola els resultats no s’acaben de veure”, assegura el Miquel Àngel.
Quan cal un canvi
Els pares de la Maria sempre han anat a l’una i han pres decisions conjuntament. Expliquen que havien provat totes les estratègies possibles, tant ells com les respectives parelles, però no trobaven el punt. “La tàctica del premi-càstig no funcionava perquè la Maria és poc sensible a les gratificacions materials; per tant, teníem poc recorregut. També n’hem parlat molt, però el discurs no tenia capacitat d’impacte”, explica el Miquel Àngel, que creu que els pares poden insistir molt, i fins a cert punt tenen capacitat per controlar els fills, però fins que els nois i noies no ho interioritzen, fan el seu procés de maduració i es donen unes condicions determinades, hi ha poques possibilitats que la situació millori.
A l’institut va arribar un punt que la Maria no mostrava interès per gairebé res i tenia un grup reduït d’amigues. Aquest curs, que repeteix quart d’ESO, han decidit canviar-la de centre i el canvi ha sigut espectacular: “Va molt contenta a classe i les notes han millorat. La reforcem en positiu i la seva autoestima ha crescut molt -comenta la Sònia, satisfeta i alleugerida-. Vaig estar molt preocupada quan no estava gens motivada. Però per fi sembla que ha trobat el camí”.
L’educació personalitzada, un bon antídot
L’educació personalitzada és una nova concepció educativa que entén l’alumne com una persona única i irrepetible amb unes necessitats, inquietuds i interessos concrets que s’han de conèixer i respectar; a partir d’aquí es motiva l’aprenentatge oferint-los el que necessiten. El mestre acompanya l’alumne com a guia i mentor, l’assessora i li ofereix oportunitats per fer noves descobertes i promou un aprenentatge escolar, social i emocional que afavoreixi l’educació integral de l’alumne. Aconsegueix que els estudiants coneguin les seves debilitats i fortaleses.
Segons Iolanda López, mestra de l’escola Lestonnac de Barcelona, psicopedagoga, logopeda i màster en educació personalitzada, “és un estil d’aprenentatge que motiva i permet el màxim desenvolupament del potencial de l’alumne”. “Els nens mandrosos no existeixen, el que els passa és que els falta motivació o que la suposada ganduleria emmascara altres problemes”.
Recomanacions per evitar la mandra
No els sobrecarreguem d’activitats. Siguem conscients que, després d’estar un munt d’hores a l’escola, si també fan extraescolars és normal que estiguin cansats quan han de fer els deures.
Dediquem-los temps. És important que pares i fills puguin compartir estones junts, sempre que les càrregues laborals ho permetin.
Respectem les hores de descans. Llevar-se al matí costa més si has anat a dormir tard. A casa els límits sobre l’hora d’anar a dormir els posen els pares.
Transmetem una relació de confiança. Quan els pares confien que faran el que els toca, els fills responen millor.
Compensem l’aprenentatge més tradicional. Cal oferir-los la possibilitat d’aprendre a través de l’experiència, ja sigui visitant museus o fent activitats que els estimulin.